Blogia
perceval

No hay que dar las gracias

Detrás de la expresión ‘tierra de acogida’ hay una implícita petición: hay que dar las gracias.
Por haber llegado a la tierra prometida, por dejar de ser un desgraciado en patera, por encontrar una nueva vida, ...
Vámonos a consultar a María Moliner que, como realizaba sus recetas filológicas en fichas de cocina, sabía lo como se condimentaba y sazonaba un término.
Y El diccionario de María nos dice que acoger es ...
“admitir una persona a otra en su casa o en su compañía, para hospedarla, o para protegerla o ayudarla”
La cosa está bien clara pero María añade, por si quedara alguna duda...
“En lenguaje piadoso o patético (sic) tiene puramente el sentido de ayudar o proteger”.
Clarificador.
Y vienen los sinónimos o palabras afines que nos dejan anonadados:
“Admitir, albergar, amadrigar, amparar, anidar, asilar, cobijar, encomendarse, escudarse, favorecer, guarecer, invocar, proteger, recibir, recoger, refugiar, dar amparo, dar asilo, recibir con los brazos abiertos, poner buena cara, dar cobijo, ponerse en cobro, recibir con palio, dar protección, franquear las puertas...”
Y María sigue y sigue.
Vamos, exactamente la descripción perfecta de una política ante la emigración.
Y, ante esta actitud de la sociedad de acogida, como no ‘dar las gracias’.
Pues no, dar las gracias no.
Que es peor.
Continuaremos.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

2 comentarios

Esther Rovira Orriols -

Estic completament d'acord amb que no han de donar-nos les gràcies per res. Des de ben petita m'han educat en aquesta tradició de donar les gràcies, però sempre que algú fes alguna cosa per mi o tingués algun detall. I què fem nosaltres per ells? Quins detalls tenim? Sincerament crec que ben pocs. Tot el contrari. El que nosaltres fem amb ells no s'ajusta gens a la definició d'"ametre" de Maria Moliner, perquè ni els ajudem ni els protegim. La majoria de vegades infravalorem els seus esforços, les seves capacitats, les seves tradicions... i tenim actituds del tot lamentables amb ells. Ells ja han patit prou com per haver d'anar pel món donant les gràcies. I les gràcies per què? Per poder dinar i sopar cada dia? Ningú hauria d'haver de donar les gràcies per tenir un plat a taula per molt que l'hagin ajudat. Però molt menys nosaltres podem demanar res a unes persones a les quals no acceptem i a les quals acusem amb prejudicis. Perquè aquesta és la realitat. En canvi quan som nosaltres els que hem de marxar per millorar el nivell de vida esperem que ens rebin amb els braços oberts. Les coses no poden ser així. I el primer pas per canviar-les és que no ens donin les gràcies.

Xavier Alomà i Muntada -

L'any passat vaig realitzar un treball de recerca que tractava sobre històries de vida de persones que els anys 50, 60 i 70 es van desplaçar de l'interior d'Espanya cap a Catalunya, concretament a la meva ciutat. Algunes de les persones amb les quals vaig parlar van coincidir a pronunciar les paraules "jo no he de donar les gràcies a ningú, perquè tot el que he guanyat a Catalunya ha estat pel meu esforç" i tenien tota la raó. Per què sembla, doncs, que l'actual immigració estrangera sigui la que hagi de donar les gràcies per viure aquí? Per què hi va haver persones que es van queixar que les autoritats ajudin aquests immigrants en termes de salut o ensenyament públic, al·legant que en els seus temps no es va fer? Si es disposa dels mitjans suficients per fer-ho, tots ens n'hauríem d'alegrar, especialment persones que han viscut el fenomen de la immigració de prop. El més curiós es que ens sentim superiors a aquestes persones vingudes de fora: es parla de tolerància, com si els fessim un favor no increpant-los o expulsant-los. Aquestes persones ja han fet prou abandonant la seva terra i els seus familiars per trobar aquí un lloc de treball on segur que no els regalaran res. No ens deuen res, es guanyen la vida com poden (i no val a sortir amb el tema de la delinqüència perquè els que s'hi dediquen són una minoria). Per tant, ells tampoc no han de donar les gràcies: respectar-nos és la seva obligació i respectar-los és la nostra.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres